CRÒNICA PER A OCIOSOS

EL RIU TÚRIA DE XULELLA A XESTALGAR

            La penúltima excursió del curs ens porta als Serrans per recórrer una part del curs mitjà del riu Túria.

            Ens alcem matí ja que la marxa és de travessia i hem de portar un “navego” de cotxes que “pa” què. Decidim, mentre agafem l’autovia d’Ademús, que farem el recorregut en el mateix sentit que corren les aigües del riu, de Xulella a Xestalgar (Chulilla i Gestalgar en castellà), la qual cosa ens obliga a deixar cada auto en un poble: més de vint quilòmetres els separen per un camí estret i sinuós, que hem de fer dues vegades. Paciència. Per tant pareix clar que l’autobús s’imposa i qui vullga vindre amb mitjans propis caldrà que compte amb dos vehicles, ganes i temps. Millor no ens compliqueu la vida i veniu en autobús.

            Com us diem després de deixar un cotxe en Xestalgar, eixim cap a Xulella. Allí busquem la Font de la Rinconà, que és on comença la marxa.

            El camí és una pista que discorre pel costat del riu en direcció a Xestalgar; una via que transiten vehicles, ja que hi ha algunes cases de camp. Cal anar amb compte doncs. Continuem sense més entrebancs fins arribar a una fàbrica abandonada i en runes on es treballava el corindó, una alúmina cristal·litzada, la més dura després del diamant. Allí esmorzem i mentre el cos s’entreté amb el pa i la “mescla”, el vi i les darreres olives casolanes, observem amb curiositat la quantitat de sèquies que seran una constant al llarg del camí. Murs gruixuts que perfilen grans conduccions d’aigua per fer marxar la fàbrica o, com més avant descobrirem, produir energia elèctrica. També veurem més d’una vegada, allò que nosaltres diem, en el nostre parlar suecà col·loquial, trastellador o trastejador, que no sé ben bé amb quina de les dues quedar-me. El cas és que l’aigua es trasteja d’un lloc a l’altre, ací és clar, es fa anar la del riu a la sèquia, a fi d’utilitzar-la en els usos abans esmentats.

            Esmorzem amb gana perquè ja fa tres hores llargues que anem pel món, però sense encantar-nos, ja que el trasteig d’autos que ens ha calgut fer no convida a perdre el temps.

            Seguim per una pista que va amunt i avall. Així serà tota la marxa: pujades i baixades sobtades, anaeròbiques, curtes també, al costat o enlairats sobre el riu, que quasi sempre ens acompanyarà més proper o més llunyà, segons siga el relleu.

            Passem un balneari construït a l’altra vora del riu i en deixar-lo enrere, entrem en la part més agrest i natural d’aquest tram del Túria. Altes penyes roges mostren els vius colors de la darrera solsida que en un sospir canvia el curs de l’aigua.

            En aquest moment ens trobem amb una altra sèquia amb el corresponent trastejador. No hi ha camí alternatiu tot i que el busquem per baix. Cal anar pel mur, pel marge de la sèquia que tot i ser relativament ample (farà uns 70/80 cm) no deixa de ser perillós. L’aigua corre ràpida i es nota que la sèquia és fonda. Al final s’esmuny per un túnel excavat a la muntanya. Aquest és un pas que cal fer amb molta precaució. Cal posar els cinc sentits i estar alerta. Qui tinga vertigen no hauria de vindre a aquesta marxa i qui no ho tinga clar el millor que pot fer és esperar-se per passar al final. Si així i tot se li fera costera amunt pot tornar a l’autobús que s’esperarà el temps suficient per si algú o alguna decidira no continuar. No passa res, ja que a Xestalgar on acaba la marxa, hi ha un lloc d’esbarjo vora el riu, que serà on dinarem, on hom pot distreure’s tot el matí fins que arribem els altres.

Passats els 150 metres que té de llarga la sèquia arribem a la senda que continua el camí.

No és l’única part perillosa de l’excursió. En passar la sèquia i agafar senda es deixa ràpidament el riu per enlairar-se bastants metres per damunt seu. El camí es torna molt estret i unes cadenes enganxades a la paret ens asseguren els pas uns pocs metres. Cal posar molta atenció. El mateix que us hem dit abans per a la sèquia val ara també. No volem que s’obligueu a res. Si no ho teniu clar: arrere, a l’autobús. Perquè més avant ens trobarem un altre pas amb cadenes i no és marxa convertir un dia de gaudi i festa en una mala experiència que ens amargue el diumenge.

            Cal ser respectuosos amb u mateix i amb els altres i no posar-se a prova al poc trellat. No té sentit i és una actitud profundament insolidària. Les persones hem de saber fins on podem arribar i no exigir-nos coses que som incapaços d’aconseguir. No oblideu que anem amb més gent i hem de ser respectuosos en tots els sentits, no sols amb la natura, sinó també amb els qui ens acompanyen.

            La senda com hem dit segueix sempre el riu amunt i avall, estreta, feréstega, amb alts matolls que l’encauen. Sols en una ocasió abandonen el curs fluvial per passar un barranc, ja que les altes parets impossibiliten el pas. En aquest punt l’espectacle és formidable: roques altes com gegants i roges com el foc fiten el riu com en els millors indrets d’arreu del món.

            El paisatge és absolutament impressionant. El Túria duu molta aigua i el so del seu relliscar per les pedres ens ha acompanyat durant tota la marxa. L’aigua serpenteja en tons maragdes mentre alts penya-segats guaiten el seu curs.

            Fins ara la senda ens ha amagat el sol, però ara la llum omple el congost del riu i ens fa suar. Trobem una altra vegada la sèquia que, com el Guadiana, apareix i desapareix sota la muntanya. Les parets d’un embassament que durà una rosada, són testimoni impotent de les riuades impetuoses que de tant en tant desboquen els nostres rius.

            Quan som més a prop de Xestalgar el riu s’eixampla i la vegetació s’omple de canyes i senillars. Indicacions sobre aqüeductes com el de Xelva ens informen ara i adés: forats en la muntanya o conduccions a l’aire lliure.

            La senda ja compta ací amb els típics troncs de paratge natural que formen una barana que fita el camí.

            Un racó preciós, feréstec, d’aigua fresca i cristal·lina ens deixa bocabadats.

            La sèquia ens ix de sobte, impetuosa, deixant-se caure entre escuma i soroll. És l’aigua que no pot encauar-se en les conduccions de la petita central elèctrica, que el respirall trau per tornar-la de bell nou al riu

            La senda és ara ombriva i trobem algunes persones que ens ixen al davant. Som a tocar del poble.

            Les primeres cases apareixen prompte. En arribar baixem al riu i en el merendero mig aparaulem el dinar del proper diumenge 23, que esperem siga del gust de tots.

            L’eixida serà a les 8 del matí des del lloc de costum.

            Recordeu que no hem d’intentar allò que no podem fer. Trellat i coneixement.

Ací teniu l’enllaç per apuntar-se:

Inscripció riu Túria