El proper diumenge dia 28 de març hi serem a la Serrella: una muntanya impressionant, de paisatges impossibles i pujades ben costerudes. Lligueu-se bé les espardenyes perquè és una de les més dures que farem en aquest curs. Així mateix us podem dir que és ben bonica i espectacular. L'eixida serà a les 7:30, matinet que està lluny. Us esperem.

CRÒNICA PER A OCIOSOS

LA SERRELLA

“Es va llevar enjorn mentre a casa tots dormien. En eixir al pati l’aire fred li colpejà el rostre i s’arrapà les mans al costat, tot fregant-se. La foscor era gairebé absoluta. Ni tan sols s’albirava claror per llevant. Però havia de marxar de bon matí; volia passar per alguns indrets i pegar-hi una ullada no era mai debades. Xafar les antigues sendes, repassar els vells murs que s’enfilaven fins el cel per fer lloc, per guanyar un pam més a la pedra.

Coneixia com el palmell de la mà la senda que eixia pel sud i que costeruda de bon començament s’encaminava cap a la Serrella. Dura costera que no donava treva ni a persones ni a animalons. Els alts cingles que ferien el cel donaven tant de goig que eren una bona raó per aturar-se i alenar. La carena es retallava obscura en el cel estelat. Els sons de la muntanya l’acompanyaven: adés una corredissa, ara un xiscle.

A poc a poc el cel anà aclarint-se en tons blaus i ataronjats. Els penyots dibuixaven perfils clars i la senderola mostrava el camí que entre muntanya i bancals es perdia sempre amunt.

El fort vent li feria la cara: li ploraven els ulls i es protegia les mans ertes en les butxaques de la jaca.

El cel estava ras com ull de peix i la foscor que adés li amagava el paisatge, havia deixat pas a una matinada neta que feia lluir els colors de la terra i dels matolls. Igualment però, descobria els desastres que la darrera nevada havia provocat en els conreus d’ametlers i oliveres, en l’arbreda pròpia de la muntanya. Carrasques i pins mostraven també les ferides del temporal. Branques grans i petites jeien guerxades, com penons vençuts en la batalla, vora els troncs i enmig dels bancals, incapaces com havien estat de suportar el pes d’una nevada tan sobtada com abundant.

Caldrien anys, penes i afanys per redreçar-les i era ben segur que alguns dels arbres, sobretot els més joves, no es recuperarien mai de tan grans com eren les ferides que patien.

El seu camí però, el portava amunt, car la senda no donava respit. Sabia ben bé que era així fins arribar al primer replà. Un planic on creixia una arbreda assedegada per naixements d’aigua que feien brollar les fonts de més avall.

En arribar begué calmós i guaità els cims que cap el nord fitaven la Serrella. Davant seu el camí seguia obstinadament costerut.

Es va asseure en el mur d’un bancal a recer del vent i menjà un parell d’ametles que trobà entre les pedres.

Mirà els poblets que pintaven la vall: Fageca, Famorca … Quins noms, quina tenacitat. Quanta bellesa si es sabia mirar. Quina pau i tanmateix quants d’esforços i malastrugances. Històries de persones que es llevaven cada dia i treballaven sense desmai per dur un tros de pa, per tindre un lloc on viure, una casa on deixar-se caure en ser de nit.

Ara però calia continuar amunt fins la nevera. Els hiverns eren generosos i el gel, un luxe a l’estiu. Una mena de petit circ amb altes parets envoltava la construcció, com si la natura proveïra per replegar tanta neu com es pogués. La mateixa neu que ara havia esguerrat branques i cimals.

Panteixant arribà dalt però sols donà una ullada, la justa per comprovar que tot era al seu lloc.

La senderola seguia a l’esquerra, cap el sud. Una penya immensa a llevant li donava recer. Era un pas que li agradava de fer tot i l’esforç que suposava.

La senda pedregosa i costeruda discorria al costat d’un cingle rogenc que l’emmarcava fins arribar al coll.

Allí no s’estava de buscar el camí que, amb els típics coixinets de pastor i desdibuixat per les nombroses pedres, el portava a la Mallada del Llop, un antic tossol castigat pel vent des d’on podia veure el paisatge que l’envoltava, el seu país: Aitana, el Puig Campana, la Serra Gelada, Bèrnia, l’Aixortà, el Montgó, el Circ de la Safor, el Montdúver, el Cavall Bernat, el Benicadell, el Montcabrer … Una meravella que ni la costera més dura ni el vent més fort li impedien admirar. Hi pujava cada cop que era en aquell indret.

La baixada, sempre complicada, la va fer amb molt de compte, ja que el desnivell era important i el terra, de pedra solta, li impedia xafar amb seguretat.

En passar el coll el camí s’encauava entre alts penyals que donaven recer. Era un bon lloc per seure i pegar un mos. Un tros de pa amb formatge, unes quantes olives xafades i quatre glops de vi aspre de bóta eren prou per enganyar el cos i agafar noves forces. Es va deixar omplir pel paisatge i la quietud de l’entorn gaudint de cada minut. Ací, dalt de la muntanya, el món semblava un altre i les preocupacions de l’existència no tenien cabuda en un paratge que convidava a l’abstracció més absoluta.

Assaciat el cos i aquietada l’ànima es disposà a continuar la senda que ara seguia barranc avall enmig d’altes penyes i cingles espadats que semblaven més propis de les terres del nord i que meravellaven el viatger més experimentat. Marxava amb tranquil·litat, gaudint de tanta bellesa com l’envoltava. Però havia d’anar amb compte perquè prompte agafaria una senda que naixia a l’esquerra i deixaria el barranc per buscar el coll que el portaria a l’altra banda. Les pujades en aquesta serra eren dures. Totes. Com dur havia estat el treball de les persones que havien conreat la muntanya. Bancals impossibles que s’enfilaven fins el cel per guanyar un tros de terra allà on sols hi havia pedra i abisme.

El camí era més còmode, ja que seguia el nivell que els antics feien servir per anar a treballar en les feixes. Era impressionant la feina que amb ànsia havien dut a cap les persones per treure’n profit d’una terra fronterera.

Amb aquests pensaments continuà baixant i pujant colls, un rere l’altre fins que tornà a veure Famorca i Fageca. La vall de Seta; els pobles de noms sonors, impossibles: Gorga, Benimassot, Quatretonda, Millena, Benassau, Benilloba, Balones, Tollos, Castell de Castells, Benigembla. El seu petit país.

Ara la senda baixava decidida sense més volts que els necessaris per ser de bell nou a casa.

Aquell era un itinerari vital que li infonia forces i li omplia l’esperit. Al remat sols som persones.”

Aquesta narració ens la trobàrem el meu amic i jo en ser en aquest mateix indret fa uns dissabtes. Hem decidit que seria la crònica de la propera marxa: La Serrella.

Lligueu-se bé les espardenyes perquè és valenta, dura.

A falta de confirmar el lloc on dinarem, ací teniu l’enllaç per poder inscriure-vos:

INSCRIPCIÓ A LA SERRELLA