La Serra de Corbera ens porta records a tots i a totes. Segur. És tan a prop, tan present, que entenem el desfici que sent la gent del nostre poble i voltants quan es planeja una excursió que ens porta al cim més conegut del nostre entorn.

 Recorde que hi anava tots els dissabtes de principis dels setanta per una carretera meravellosa: recta com un fil, encauada entre plataners altíssims; un túnel verd que et duia a les faldes de la serra. Hi anava amb bici i encara, si m’hi pose, puc sentir el frec del vent entre les branques i les fulles d’aquells arbres. Ho puc sentir de tan viu com ho tinc, a la pell i a l’ànima. Hi anava dic, per endinsar-me en la Cova de les Ratetes, al Barranc de Les Fontanelles. Mai no en tenia prou. Era ben jovenet deu, onze anys i ma mare em deixava anar-hi. Com de diferent es veia i es vivia el món. Ara tot ha canviat: la carretera, aquella meravella, no és més que una via de comunicació recta, impersonal, aliena al meravellós paisatge que l’envolta. Perduda per sempre, viu en el record dels qui la conegueren, en algunes fotos i pintures. Vull creure que si una infàmia com aquella es perpetrara avui, un munt de valencians, entestats a preservar el nostre patrimoni natural, s’haguera mobilitzat per impedir-ho. Aleshores la societat civil vivia en les coves de la por, amagant creences i sentiments i els botiflers sobergs campaven cerrils per una terra que ni coneixien ni estimaven. Una carretera en la que dissortadament mor gent. Com en altres. Amb arbres o sense.

Les Fontanelles han estat el destí de moltes pasqües, però al Cavall només he estat dues vegades: la primera amb el mestre de matemàtiques del Politècnic, el Xarli; i la segona en una memorable i agosarada excursió amb dos amics: Baldo i Pep Xota. De l’experiència d’aquesta en parlaré algun dia.

 Però el pensament va més de pressa que el llapis i un record en porta un altre i he de tornar al motiu de l’escrit: fer-vos la crònica per explicar-vos com serà la marxa que farem el proper 21 de febrer.

 Doncs és de travessia: l’autobús ens durà a la Murta d’on eixirem pel Racó de les Vinyes i ens recollirà a Corbera.

 Aquesta vegada el nivell d’exigència és més alt i tot i que no arriba al del Castell de Castro, té algunes costeres importants.

 El passat dissabte anàrem a la serra per tal de vore com la fèiem. Eixírem prompte. Feia fred i un poc de vent. Tots teníem compromisos i havíem d’estar disponibles a mitjan matí, així és que ni ens encantàrem ni anàrem tranquils; el cabet en la feina perquè calia vore totes les possibilitats que les diferents senderoles posen al nostre abast. Pujàrem per Les Fontanelles, seguint una sendera que deixa el barranc i els bancals a l’esquerra i ens duu a un antic repetidor de TV3 hui en desús i fet malbé. D’ací seguírem en direcció al Cavall i de seguida ens trobàrem amb la primera dificultat: un petit carreró d’uns cinc metres que no ens agradà, sobre tot perquè l’havíem de fer de baixada i creiem que pot resultar perillós. Nosaltres però, el salvàrem i arribàrem a l’encreuament on s’apleguen tres camins, el nostre, el que ve del Cavall Bernat i un altre que et porta a la Creu del Cardenal.

 Ara la senda busca directa la lloma i es posa molt costeruda. Pantaixos. En ser dalt el sol ens cega i mirem a terra molestos, però sorpresos en veure com les pedres fosforegen increïblement. La senda continua per la carena però prompte s’arrecera a l’est per dur-nos ràpidament al cim. Des d’ací apreciem el Cavall Bernat i entenem el perquè del seu nom.

 Als països de llengua catalana les roques amb forma més o menys fàl·lica s’anomenen indistintament Cavall Bernat, Penyal Bernat o Frare. La forma popular de la primera és fàcil d’associar al membre viril erecte, carall armat, tot i que els estudiosos entenen que baranat és més propi, ja que designa una pedra voltada d’una rotllana de penya-segats. Altres li busquen a cavall/carall el seu origen en la preromana karr (quer actualment) el significat, doncs seria de roca trencada. Així com Frare (recordeu la marxa de Simat) deriva del llatí fractus, trencat. Com veieu és fàcil lligar caps i entendre perquè l’església posa tant d’afany en rebatejar.

Des d’ací podem vore-ho tot. No per l’altura, el cim és a 587 metres, sinó perquè no tenim res davant que ens impedisca allargar la vista: Serra de les Raboses, La Ribera Baixa, el Xúquer, la mar, la Partida, l’Albufera, València i el seu Golf, el Penyagolosa, la Ribera Alta, el Caroig, la Costera, el Montcabrer, el Benicadell, Aitana, el Montdúver i lluny, guaitant, el Puig Campana. De més prop, la Murta, la Casella, la Serra de les Agulles, les Orelles de l’Ase o Cingle Blanc, la Creu del Cardenal, la Cara de l’Indi... Tot un goig.! Però també agressions: autovies, pedreres, transvasaments.

L’excursió, com hem dit començarà en la Murta, pel Racó de les Vinyes on trobarem també un tram costerut. Després enganxarem en la que us hem dit i pujarem al Cavall.  En tornar, desfarem camí però ara agafarem la senda de la dreta per no tornar a la Murta. Un poc més avant, la senda es separa i tornarem a trencar per la dreta. Seguirem per una senderola poc xafada i molt feréstega, poblada amb vegetació alta que ens porta pel Barranc de l’ Infern a Les Fontanelles: un indret preciós amb pineda, font i bancals. Des d’ací baixarem pel seu barranc que en pocs minuts ens durà a Corbera on ens espera l’autobús i d’ací a Riola, a la Santi, on dinarem.

La marxa no és difícil però tampoc és fàcil. Cal anar ben equipats, amb bones botes i ben protegits tant per al vent que bufa fort i fred com per al matollar que en algunes zones és alt i ben molest. El cim del Cavall es reduït i no cap molta gent, així és que anirem donant pas i baixant, la qual cosa alentirà la tornada, però farem reagrupaments per tal que ningú no es perda i posarem fletxes en els llocs més enredats.

Ja ho sabeu: el 21 de febrer a pujar al Cavall, un dels indrets més emblemàtics de la nostra terra.

L’eixida serà a les 8 del lloc de costum.

Ací teniu l’enllaç per apuntar-vos a la marxa.