Comencem expressant un desig: que el 2010 us siga venturós i us done forces per dur endavant els vostres projectes.

 Un dels nostres era fer la marxa del proper diumenge 24 per contar-vos com anava la cosa. Doncs bé, el propòsit hi era i les ganes també, però els dies de nadal, els compromisos i l’oratge són massa coses, com per a quadrar dates. El temps se’ns tirava damunt i per això, tot i la setmaneta: amb molt de fred i neu al Cavall Bernat i la Serra de Corbera i un munt de carreteres tallades, decidim arriscar-nos perquè el dissabte va fer bo i pareixia que l’oratge ens donava treva.

 Eixim de bon matí, acabats de posar els carrers, perquè està lluny (a l’autobús li costarà, almenys dues hores) i volem tornar a dinar a casa. Ja sabeu, els compromisos...

 I cap allà que marxem dos cotxes, set amics i amigues tots plegats cap a Bejís. Fa fred, ja ho crec. Un grau, dos, un .... la partida està gelada. Però dins de l’auto no es nota.

 En agafar la direcció de Terol, comencem a veure en l’horitzó les muntanyes nevades que ens envolten cada cop més.

 El fred continua i l’escalfor del cotxe convida al descans. A la carretera molts pocs vehicles. Anem callats. Tot és silenci, el silenci dels paisatges nevats. Així continuem un grapat de quilòmetres. Passem el Garbí.

 A l’altura de Viver, l’autovia està tallada i ens pregunten cap on anem. Ens deixen passar sense posar-nos pegues i continuem cap a Bejís. Un grau, zero, un sota zero ...

 Viatgem enmig dels camps nevats. La neu, apartada, s’embolica a les vores i el gel cobreix part de la carretera amb perilloses plaques.

 Som a Bejís. Són tres graus sota zero. Són les nou i pico. El gel hi és ben present i la neu en pols també. N’agafem i fem boles que ens tirem divertits. La xafem ... dóna goig.

 L’entrada a la carretera que ens durà a l’inici de la marxa està coberta pel gel i decidim que no paga la pena arriscar-se i tindre un disgust. Fem un tros caminant i com que l’excursió no presenta dificultats, ja que es va i es torna pel mateix lloc i no n’hi ha quasi desnivell, decidim no fer-la i esmorzar en Estivella.

 Això sí, tot ben raonat i decidit. L’eixida serà a les 8 del lloc de costum (parada d’autobusos de la Ronda de Sales)  i el dinar a Segorbe, en Salones Idúbeda.

 I ara tot seguit passem a contar-vos com serà la marxa del 24.

El Palància és un riu que fa tot el seu recorregut dins del País Valencià. Naix a la Serra de Bejís i s'aboca a la Mediterrània en Sagunt. L'aigua sembla que ve de dins la Serra del Toro, però aflora al lloc conegut com Estrecho del Coscojar. Es tracta d'una gola de poc més de 100 m de llargària i dues parets de més de 30 m d'alçada. Aquest pas va a ser la destinació de la nostra excursió. L’autobús ens deixarà a la Font de los Cloticos, situada a uns 3 o 4 km de Bejís, bon lloc per esmorzar i des d'ací ja seguim la carretera, convertida ara en pista forestal. A la dreta enfonsat portem el riu que la vegetació no ens deixa albirar. A l’esquerra tenim el Peñascabia, la muntanya més coneguda d’aquesta zona, i que també podem visitar en altra ocasió.

Anem passejant per una pista sense quasi desnivell i coberts per un bosc, principalment, de pins. La pista creua el Barranc del Resinero, que ens arriba per l'esquerra i que aporta la major part de l’aigua del riu Palància (compte de no fer tenca).

Al poc de creuar el barranc, la pista entra dins el llit del riu i es converteix en una senda que ens permet avançar entre la vegetació i l’aigua. La vall es va agorjant, cada vegada més estreta i, sense adonar-te’n, l’aigüa ha desaparegut: vas per un barranc sec. Estàs dins l’Estret del Coscojar. La vall del riu s’ha convertit en un pas estret on quasi no entra el dia. Tan estret que si obrim els braços tocarem les dues parets. Una meravella que el temps i l'aigua han escolpit a la roca.

Hem arribat al final de la nostra excursió, fins ací ha estat una passejada d’hora i mitja i 100 metres de desnivell. A l’abast de qualsevol. Sols cal desfer el camí per tornar a la font.

Una vegada ací, si algú te ganes, es pot passar l’estret (130 m) i eixir a l’altra banda on continua el riu de pedres; però hi ha un parell de llocs on cal gastar les mans en una pedra polida i de vegades relliscosa. És qüestió de posar coneixement i no convertir una bona excursió en una mala experiència.

 Seguint el riu s’arriba a altres dos estrets més,.... però això ho deixem per a una altra excursió.

Ací teniu l’enllaç per apuntar-vos a la marxa.

Enregistrar la inscripció